Tornem al moment de veure terra. És una barreja de sentiments. Alegria, felicitat… hem aconseguit assolir el nostre primer repte. Alguns moments difícils durant la travessia es compensen en veure terra per primera vegada, després de 20 dies a alta mar. Té un punt miraculós. Tants dies veient mar, i més mar, i més mar al nostre voltant i, de sobte, una petita porció de l’illa sobresurt entre els núvols baixos, per sobre l’horitzó. Just a proa. Ho tenim més fàcil que els antics navegants oceànics: amb aplicacions com el Navionics, o un simple gps i una carta nàutica. Segueix semblant un miracle. Per altra banda, un punt de tristor: he descobert el plaer de les guàrdies solitàries, a coberta, durant hores, sota sol, pluja, núvols, estrelles i la lluna. Arribar vol dir, també, que s’acaba. Però en tenim ganes, i ens ho mereixem, al cap i a la fi. A més, l’Uri, la Núria i la Clara ens esperen des de fa un dia.

Aixó sí, des que es veu terra fins que es toca, passen unes quantes hores. En part, se’t fan eternes. Però també és una magnífica manera de gaudir, més profundament, del moment i l’arribada. Pensem en tot el que ha costat arribar fins aquí. Totes les persones que ens han ajudat. Les avaries durant la travessia… Els malentesos de la convivència… I tens temps d’assaborir l’illa, des de lluny. Veus com va creixent, canviant de forma i de color. Val la pena trigar més en arribar. Cadascú passa aquestes hores de diferent manera: pintant, dormint, cantant i ballant amb l’olor de la sweetland… Jo, em limito a somriure, portant el timó i mirant a proa, mentre el sol es pon a babord de l’illa, a la seva part sud.

Ja és negra nit quan virem el far que ens fa encarar les últimes deu milles fins al port de Le Marin, ara ja a sotavent de l’illa i amb mar plana. Penso en el Jofre, quan m’explicava la seva arribada de l’Atlàntic. Sort de les llums doncs, sobre el paper, si hagués sigut de dia, volien passar per sobre uns coralls a 20 cm de fondària! Així, seguim escrupulosament el canal d’entrada a Le Marin, balissat amb les corresponents llums verdes i vermelles. Investigant a les cartes nàutiques durant la travessia, ja m’havia adonat d’un fet que, per a alguns, serà evident, però que jo no sabia o no recordava. Els colors dels fars en aquesta zona del món van al revés que a casa nostra! Per entrar: verd a babord i vermell a estribord.

Comencem a veure llums i més llums. Tots són velers fondejats! Mai n’havia vist tants junts. La llumenària del Club Med, entre Saint Anne i el port de Le Marin, és l’únic que destaca entre tants llums de fondeig. El nostre lloc escollit: a la part nord, entrant a babord, recomanat per l’Iñaki del Sikkim. Volta de reconeixement i ens allunyem dels barcos que estan més a prop de terra. Primer intent: garregem! Encara no sé per què, doncs hem fet el que fem sempre… A la segona va la vençuda. Ja són les 23:00, hora local, i estem cansats, però ens coordinem amb l’Uri per baixar a terra. Aquí, en definitiva, és França i, per tant, els mòbils funcionen amb roaming com a Europa. Operació Red Dolphin: baixar el xinxorro a l’aigua i cap al pantalà. Maleït sigui! Hi ha un forat al flotador de proa del xinxorro! Ha sigut per la imprudència de no trincar-lo bé a coberta i, en portar-lo desinflat, ha anat rossant amb la coberta del Savaou. Almenys els flotadors laterals aguanten l’aire…

Ens costa trobar la benzinera on hem quedat, però les llums de les cases del front marítim ens ajuden. Allà ens trobem, xisclant com nens, a l’Uri, la Núria i la Clara, amb una gran pancarta de benvinguda! Els acompanyem a l’apartament i mengem una exquisida truita de patates. De postre: turrons i regals de Nadal! Han vingut carregats des de Catalunya amb regalets de les nostres famílies! Tornem al Savaou. Tenim ganes d’estar sols. I el Savaou també ens reclama una mica de calma.

Oh! Quin gust dormir amb el mar com un mirall! Quin plaer, després de tantes nits, i tan mogudes, al mig de l’Atlàntic…

Primers dies a Martinique

L’endemà de l’arribada, m’aixeco d’hora i agafo el Red Dolphin per investigar una mica els voltants del fondeig. Em crida l’atenció els canvis de colors de l’aigua, degut al nombrosos esculls de coralls i baixos de sorra. No paro de veure velers encallats i abandonats en aquests esculls. Hi ha centenars de velers fondejats! És espectacular i m’encanta! Volta de rigor per les entrades i petites cales que forma aquest port natural. La vegetació arriba fins a l’aigua! Alguns velers estan fondejats i amarrats a terra, als propis manglars. Primers cocoters! Hi ha molta vegetació! Tot és verd!

Però ja tindrem temps de gaudir de les Antilles, ara toca fer feina per avançar la sortida de Martinique, doncs la tripulació haurà d’agafar un vol cap a casa abans d’acabar les vacances de Nadal. Així, mans a l’obra. Deixem l’interior del Savaou per més endavant i ens dirigim a terra per fer compres i rentadores. Per la nit no vam veure ni una ànima pel carrer, però durant el dia hi ha persones amunt i avall, restaurants plens, es respira vida, i molta gent de mar. Tot i que tothom parla en francès, el Carib es deixa notar amb la gent de color de pell més morena. Originalment, són descendents d’esclaus portats d’Àfrica pels primers colonitzadors europeus d’aquestes terres… Conèixer noves terres no hauria de comportar imposar res, i molt menys traficar amb vides humanes…

Seguim amb avaries. En les anades i vingudes a la laundry per estendre la roba al Savaou, els flotadors van desinflant-se per complet! Esperem que no siguin més forats als flotadors laterals! Penso en el meu pare, doncs ha treballat molts anys a Duarry, empresa fabricant de les famoses Brios, i és bon coneixedor del món de les llanxes pneumàtiques. Coincidència o energia universal, arribo al Savaou per estendre la segona rentadora i veig que em truca! Està amb l’Arnau, el meu germà petit, a Canàries, participant en el Trofeu AECIO d’Optimist. Jo no sóc gaire de trucar i explicar, però aquesta trucada em salva la vida en aquest moment, si és pot dir així. Li explico la travessia, comentant i rient-nos junts de les avaries… Dóna gust parlar amb navegants, i més si són de la família.

Però em centro en els problemes de convivència que, com a capità, no he sapigut portar a bon port, i em sap greu: no ho he sapigut gestionar. Intento que no noti que estic desfet emocionalment en aquest sentit. I quan es posa al telèfon l’Arnau, començo a plorar d’emoció i em costa parlar. Em limito a preguntar-li per la seva regata, que explica amb pèls i senyals. Intento animar-lo a seguir esforçant-se i gaudir de l’experiència, i sé que ho farà. M’adono que no sóc tant hermètic, sentimentalment, com em pensava…

Aprofito per preguntar-li al meu pare pel tema del xinxorro. Estem de sort! El que ha passat és que les vàlvules interiors dels flotadors fallen, i són les que no permeten que passi l’aire d’una part de flotador a l’altra, mantenint una part inflada encara que l’altra tingui un forat. És un mal menor. Però a partir d’ara, si hi ha alguna pèrdua d’aire, afectarà a tot el flotador. Hem après que no s’ha de navegar amb alguna part del flotador desinflat, doncs fa que aquestes vàvules interiors es trenquin.

No queda més remei que varar el xinxorro a la platja i començar a reparar el Red Dolphin. Un xinxorro és un instrument fonamental per a navegants en ruta! Això sí, l’Alba encara es peta de riure quan em veu arribar a terra: flotadors lligats a banda i banda i jo fent equilibris per no embarcar aigua… Un pèl perillós pel motor del Red Dolphin, que hagués pogut reposar al fons del mar, i jo nedant fins a terra…

Tenim a bord tot el material necessari per a les reparacions, gràcies a les aportacions de l’Uri i els seus contactes de Roses. Retalls de pvc i cola de contacte, i a reparar s’ha dit. Invertim tota la tarda en el Red Dolphin, descobrint i tapant nous forats, a mesura que anem tapant-ne d’altres. Mentrestant, la resta de la tripulació es dedica a fer les compres de menjar per la travessia de vacances per les Antilles caribenyes del sud. Per sort, tenim un bar amb wifi davant del xinxorro reparant-se, i mentre s’assequen les capes de cola de contacte dels diversos retalls, aprofitem per escriure i publicar quatre coses a les xarxes socials i prendre una cervesa local ben freda, marca Lorraine.

Toca també fer l’entrada oficial al país. Aquest és un dels temes que, per desconeixement, em té una mica intrigat. Em dirigeixo cap a les oficines de la marina. Un mateix pot fer l’entrada i la sortida en una sala d’ordinadors, on hi ha un programa instal.lat per introduir totes les dades, tant de l’embarcació com de la tripulació. Important el número de passaport, però un cop imprès el document, el personal de l’oficina el segella, el firma i el valida sense demanar-te explicacions, ni ensenyar el passaports… Aquí costa 5€ cada gestió. Així de simple. Suposos perquè som europeus i no hem de demanar visat…

Em costa una mica de convèncer a l’Alba, però per dinar… Mc Donalds! Em sento feliç… I no gaire orgullós, per tot el que representa aquesta multinacional, però m’encanta la salsa del Big Mac. I és difícil de trobar una hamburguesa al mig de l’oceà…

La tripulació aprofita el cotxe que han llogat per visitar l’illa. Curiosament, tot i tenir l’oportunitat, l’Alba i jo preferim quedar-nos prop del Savaou, i també aprofitem per fer neteja del seu interior, doncs després de l’Atlàntic està tot cap per amunt…

En la ruta de terra al Savaou i viceversa, veiem els catamarans patrocinats per North Kiteboarding. És una de les nostres il·lusions, poder fer un kite trip pel Carib, com els que promocionen aquestes empreses especialitzades… Estem una mica més a prop d’aconseguir-ho. Però amb el nostre propi veler! Gràcies a gestions de l’Alba, portem a bord un estel de Best Kiteboarding. Model Roca, de 10 metres, d’aquest proper any 2017. Quines ganes d’estrenar-la! I més quan veiem els clients del Club Med navegant en kitesurf al propi port de Le Marin, uns quants metres a la nostra popa. Però ara toca posar a punt el Savaou per seguir la ruta cap al sud.

Com que l’apartament de la tripulació està davant la cala de Saint Anne, llevem ancla i ens dirigim cap allà. Cala tranquil·la, també amb molts velers fondejats. Aquí ja hi ha una mica d’aigua turquesa! Red Dolphin cap a la platja i els recollim per dirigir-nos cap al sud. Sort d’aquest xinxorro, que fa quasi 4 metres i porta un motor dos temps de 15 cv. Amb les bosses i maletes de la tripulació (ara som 7 persones) no podríem fer-ho amb un xinxorret dels petits sense quilla, o hauríem de fer molts viatges… De fet, està amarrat a la marina de Le Marin el Volpaia. El Red Dolphin el vam aconseguir per 300€, i era d’aquest espectacular Swan. La gestió va ser gràcies al Bernat quan, estant a EMV Marine posant a punt el Savaou, ens va donar la notícia que se’l veníen. En Cyrus, capità trempat del Volpaia, ens demanava 1000€, i ja hagués sigut un bon negoci… Però l’esperit de navegant oceànic és contagiós, i després de fer un parell d’ofertes va acceptar els 300€, amb una caixa plena de recanvis i tot. Ens deia “els recanvis són importants al Pacífic, on no trobes res en milers de milles a la rodona”. Milions de gràcies, Bernat i Cyrus! A partir d’ara haurem de cuidar-lo si el volem mantenir fins després del Canal de Panamà!

Decidit: farem nit a Santa Lucia (la propera illa) i directe cap a Sant Vincent i les Grenadines. Tenim 10 dies per anar-hi, gaudir-ho i tornar per als vols de la tripu.