3a ETAPA:
5 de Desembre. Tenerife – 26 de Desembre. Martinique.

Total Milles: 2.750 nm.
Total dies travessia: 21 dies.
Persones a bord: Pol, Alba, Hug i Pilar.
Avistament animals: Dofins i un rorcual.
Mar/Oceà: Oceà Atlàntic

Ha arribat el moment! Avui, dilluns dia 5 de desembre de 2016, a les 2100 UTC, ens acomiadem de la Marina San Miguel, al Sud de l’illa de Tenerife, per posar rumb cap a Martinique. Comença el primer gran repte de la nostra aventura: la Travessia de l’Atlàntic.

Els nostres rostres són el reflex de les nostres emocions: cansament dels últims dies per tenir-ho tot llest i preparat, alegria per assolir l’objectiu, per arribar al Carib, tristesa per sentir-te que t’allunyes, cada vegada més, de tots aquells que ens estimem i de casa nostra, Catalunya.
Ja no hi ha volta enrere, només toca avançar i tirar endavant. El Carib ens espera.

Només sortir, desenrotllem la major amb les lletres ben grans de Stop Mare Mortum. Acompanyats per una brisa de popa, corrent a favor i una mica de motor, fem rumb al 230, a cinc nusos de velociat GPS.

Després de sopar un pollastre arrebossat, que ens ha preparat l’Hug abans de partir, decidim com farem les guàrdies. Creiem que en una travessia de tants dies, el millor perquè el nostre cos i ment s’acostumin, és intentar mantenir, sempre que es pugui, el torn de les guàrdies. Ja ho tenim, el Pol farà la primera guàrdia, després l’Alba, l’Hug i finalment la Pilar. Dit i fet, el Pol ja es prepara amb l’equip d’aigua, les botes i l’arnés de seguretat, tan important, mentre la resta de la tripulació ens posem a dormir.
Un cop et poses al llit, te n’adones que, a base de portar temps navegant i vivint a bord, prens més consciència dels teus sentits. A la nit, la teva oïda, sembla que estigui més desenvolupada, està alerta per qualsevol so, canvi de soroll… És molt curiós com, a la mínima que perceps un so diferent, et despertes de cop. Serà el mateix que els passa a les mares amb els seus fills? Serà un recurs de l’ésser humà per mantenir-se a l’aguait davant situacions de risc o perill? Qui sap, però, si més no, resulta molt interessant veure els canvis que experimenta el nostre cos.

IMG_9722

El pilot automàtic ST2000 de Raymarine ha deixat de funcionar definitivament. Tansols ha durat un mes i mig. Discutim què fer abans d’estrenar el pilot de respecte (recollit, in extremis, unes hores abans de sortir). Tot i així, gràcies a les millores de l’Hug i el Jordi en el pilot mecànic de vent, decidim esperar a estrenar l’elèctric de respecte, doncs el Savaou navega feliç d’empopada, amb gènova i floc atangonat amb la botavara de la major.

Cap embarcació a la vista. Naveguem sols. Sense avistar animals. Sense pesca, tot i portar la rapala a l’aigua tot el dia… Avancem a ritme tranquil, però segons la derrota preestablerta. Tenim ganes de millorar la mitjana, i té pinta que així serà: ha d’anar pujant el vent.

IMG_9579

Cadascú de nosaltres té les seves pròpies preocupacions, mentre al Pol el que més li preocupa és una via d’aigua (d’aquí l’elecció d’un barco d’acer) el trimatge del pal, l’eixàrcia, que la sentina estigui seca i que els sistemes de coberta estiguin correctament, a l’Alba, el que més l’angoixa és que algú caigui a l’aigua mentre les resta de la tripulació dorm. És un altre motiu pel qual les hores de son es poden veure interrompudes. Estem de sort perquè, tot i així, cap dels quatre no tenim problemes per dormir i descansar. Tan important en travessies llargues. Si un no descansa i no s’alimenta bé, no té la ment prou forta i clara per superar situacions de navegació més complicades.

El telèfon per satèl·lit Iridium del Josema, gràcies al Jon, funciona de meravella per trucar i rebre missatges, però tenim problemes amb l’enviament de SMS. Trucadeta a base terra, a veure si l’Albert aconsegueix la sol·lució, previ haver jugat una mica amb el telèfon per trobar el problema. Això ens manté distrets una bona estona.

Les nits a alta mar, sense contaminació lumínica ni atmosfèrica, ens regalen un espectacle. Centenars i centenars d’estrelles pel nostre voltant, arriben fins al propi horitzó. La recerca de les constel·lacions més conegudes com Orió o Casiopea, així com també Venus, ens ajuden a distreure durant les guàrdies nocturnes i a tenir una referència del nostre rumb. Sembla que el blanc de la llum dels milions d’estrelles que ens aixopluguen, guanya al negre fosc del cel. També es perceptible la Via Làctia. És màgic, i encara més quan, de sobte, una estrella fugaç ens fa una aparició estel·lar. De vegades, la seva pròpia llum, ens desperta de les plàcides guàrdies nocturnes que estem tenint últimament. Gràcies al pilot de vent, que funciona perfectament, i a la instal·lació del tangó del Quim, que ens permet navegar amb el yanki atangonat per sobrevent, al mateix estai del gènova, que està atangonat amb la botavara, per sotavent. Ja portem gènoves bessones.

IMG_9660

És molt graciós observar com, dia a dia, cadascú de nosaltres va agafant un rol al Savaou. Uns es preocupen més per temes de navegació, trimatge, rumb… Els altres es preocupen per temes, no menys importants, com menjar equilibrat, entre d’altres tasques. Els dies es van succeint, un darrera l’altre, ja portem 5 dies de navegació i la nostra ment i el nostre cos es van adaptant. Cadascú la viu a la seva manera, omplint el temps entre lectures, escoltar música, conversar, una mica d’exercici, banys d’aigua salada, cuinar, proves pertinents de salinitat per al mapa de la Fundació Collserola,
dormir… Però sempre navegant i fent milles. El Savaou està feliç.

IMG_9657

De sobte, una desena de torpedes fluorescents apareixen per l’aleta del Savaou. Són dofins, petits però alegres i juganers, que surfegen, saltant, les onades prop del Savaou fins a arribar a la proa. Brillen pel plàncton que els il·lumina. Els observem com a nens petits. Es queden una estona amb nosaltres fins que, finalment, desapareixen per la nostra popa. Per fi, feia molts dies que no vèiem cap tipus de vida marina pel nostre voltant i ens encanta. Apuntem l’hora, les coordenades i l’espècie de dofí (dofí llistat) a la llibreta de Nakawe Project.

IMG_9613

És molt curiós com canvia la percepció del temps i l’espai a alta mar. Temps que dediquem a trimar les veles, a cuinar, llegir, escoltar música, conversar però sobretot temps que dediquem a observar i a pensar (de vegades massa i tot). I no ho diríeu mai, però tot i estar envoltats tants dies d’aigua salada, cada dia és únic i diferent. Els colors, la textura de l’aigua, els núvols que sobrevolen pels nostres caps, les onades, el vent, la lluna… És impressionant veure com n’és de canviant el nostre entorn, la nostra natura, el nostre planeta.

Ja som dia 13 de Desembre i sembla que les condicions de navegació comencen a canviar, el vent va a l’alça i, com a conseqüència, el mar es va transformant, poc a poc, fins a presenciar onades d’uns 3-4m d’alçada. L’adrenalina i l’energia de la tripulació es comença a palpar a l’ambient. És moment d’actuar i anticipar-se. Decidim arriar el yanki i només navegar amb el gènova i una mica de major per donar més estabilitat al Savaou. El dia es va enfosquint i el mar cada vegada està més format i sobretot desordenat. De tant en tant, una onada despistada ens sorprèn, deixant-nos a tots mullats i amb la banyera plena d’aigua. Sort que ens acompanya la lluna plena que ens il.lumina les onades i ens fa més fàcil poder-les surfejar. Aquesta nit la guàrdia serà compartida entre el Pol i l’Hug, que aconsegueixen assolir el rècord de velocitat del Savaou, 12,4 nusos, segons el Navionics!
Últimament, no estem sols, estem acompanyats per peixos voladors per tot arreu. Nosaltres d’empopada, a favor de vent. Ells, planejant contra el vent, pujant i baixant les ones. Fins i tot, en trobem dos a coberta.
Portem dos dies al rumb 270 – 280. Això implica que estem guanyant nord en comptes de sud, però seguim avançant a bon ritme i, a més, mentre tinguem vent, que això no en falta, com més alta la latitud, la ruta és més curta. Amb tot, hem aconseguit fer 155 milles nàutiques en 24h!
Hem de començar a reduir vela. Tot i que el vent es manté inconstant, sempre entre 15 i 25 nusos, l’onada va creixent i es va desordenant. Mentre naveguem a 6-7 nusos, amb puntes de 8-8,5, de sobte et trobes que una onada solitària xoca amb l’aleta, desviant el rumb i la conseqüent escorada. És una navegació exigent. El pilot de vent ajuda, però no és suficient, així que cal anar a la canya, i això va desgastant a la tripulació.
Trucada a base terra. Notifiquem la nostra posició, i que l’Albert informi a les famílies que estem cansats però bé. Ens passa el parte: tot es manté igual, però a mesura que ens acostem a les Antilles, ha d’anar rolant a la dreta. Haurem de canviar d’amura i tornar a guanyar sud.
La vida a dins és incòmode. Les coses cauen, com nosaltres, i ens anem fent cops i trencant fustes d’algun armari o la taula de cartes, per exemple. Quan arribem, caldrà refer la llista de reparacions i manteniment, que es preveu llarga.
Sentim un soroll sospitós i tenim més aigua a la sentina del que és habitual. El Pol, intenta esbrinar quin és el motiu. Després de mirar i remirar, finalment, descobreix què passa. És el braç que subjecte el pilot de vent al mirall de popa! Amb la força de les onades s’està trencant i per la junta està entrant una mica d’aigua. Dit i fet, el Pol i l’Hug, després de desmuntar el pilot de vent, és tiren a l’aigua per posar-hi una mica de massilla d’epoxi i sika per evitar l’entrada d’aigua. No ha estat gens fàcil amb les onades que ens acompanyen però sembla ser que ja no n’entra més. Buffff!!!

Les pluges a l’Atlàntic són habituals: apareix un núvol carregat de quatre gotes, descarrega i el sol torna a brillar amb un arc de sant martí. És sorprentent. Crec que mai havíem vist tants arcs de sant martí.

IMG_9817

Les condicions de vent i onada no canvien fins el dia 20 de desembre, i sembla que a partir d’ara la navegació serà més còmoda. Per fi! Però tot i així hem d’estar amb les mans a la canya ja que no tenim ni pilot de vent ni pilot automàtic que degut a la quantitat d’aigua que ens ha anat entrant a la banyera s’ha mullat massa i preferim no utilitzar-lo. Deprés de tants dies de navegació exigent i d’haver d’estar pendents de la canya, la tripulació està molt cansada i provoquen que hi hagi alguns problemes de convivència. Normals a aquesta alçada de la travessia. A partir d’ara tot serà més agraït i podrem disfrutar d’un Nadal a alta mar amb banyador i ben diferent als dies viscuts anteriorment. Fa calor però el bermut, la sopa de galets, el confit de canard (regal de la Mariona, mare de l’Alba) i els pertinents postres de torrons i panetone fan que la vetllada sigui molt especial i l’aire respiri felicitat, a només a un dia per a arribar a Martinique.

 

Ja sentim l’olor a terra!!! Un israelià ens va explicar al port de la Línia de la Concepció que, quan arribes a terra, aquesta fa olor a Sweet land!! I és veritat. Després de 21 dies a alta mar, veure terra, ens provoca una explosió d’emosions d’alegria, de felicitat, d’haver complert un somni.